En el silenci blau de la Basílica,
quan la llum tremola damunt els ciris vells,
Sant Josep espera.
Callat.
Humil com sempre.
En les mans gastades de pare tendre
i els ulls plens d’una esperança antiga.
Espera a la Mareta.
La pedra mateixa sembla contindre l’alé
quan arriba maig a València,
i les campanes, des del Micalet,
baixen com llàgrimes d’or
sobre el cor del poble.
Sant Josep la mira des del seu racó etern,
com aquell home bo
que mai va voler glòria ni corona,
només estar prop d’Ella,
guardant-li el camí.
I quan la Mare dels Desemparats
creua el temple entre lloes i pregàries,
pareix que el temps s’agenolla.
Les iaies ploren baixet.
Els infants alcen els braços.
I fins la cera consumida
fa olor de milacre.
“Ja ve…”
pareix dir Sant Josep
en un somriure menut de fuster del cel.
Perquè ell sap
el pes de cuidar els cors trencats,
la fam dels pobres,
la nit dels qui no tenen refugi.
I per això l’espera així:
en amor callat,
en fe senzilla,
com espera un pare
la tornada de la seua filla estimada.
Mare nostra, geperuda!!!
quan pares davant de Sant Josep
camí del trasllat,
València sancera batega dins d’un mateix pit.
I entre clavells i fervor ardent,
València crida eternament:
“Vixca la Verge, nostra guia i consol,
la llum més bella que lluix més que el sol!”
The post “Sant Josep Espera a la Mareta” appeared first on Interdiario.